Articles

 

Articles de Salut Laboral

Articles del 28 d'abril, Dia Internacional de la Salut Laboral 

 

La violència mai és el camí

Publicat el 31-10-17

Els centres educatius, espais oberts a les persones d’una comunitat, són actius importants per a diferents tipus d’organitzacions (culturals, educatives o de lleure). El passat 1 d’octubre, aquests espais, que històricament han estat seus electorals i on habitualment s’ensenyen i es transmeten valors com la tolerància, el respecte a les llibertats i la convivència pacífica, van ser escenari d’actuacions policials molt violentes.

Com a sindicat de treballadors i treballadores de l’ensenyament, USTEC-STEs (IAC) volem expressar el nostre rebuig a aquestes actuacions violentes. Sempre hem estat a favor de la pau i hem rebutjat la violència en totes les seves formes; sempre hem volgut defensar la paraula, el consens, els acords, la mediació i totes les actuacions que respectin l’altri. Sempre.

Des de fa molts anys, USTEC-STEs(IAC) participa de ple en la campanya Desmilitaritzem l’Educació perquè creiem fermament en els valors de la pau i la convivència.

Tots les persones que treballem en l’àmbit educatiu continuarem defensant fermament els valors democràtics i participatius de les nostres escoles, ja que aquest és el tarannà pedagògic que sempre ha estat i és capdavanter a l’escola pública.

Després de fets traumàtics, es produeix un sentiment de fragilitat i ansietat social. Crea estrès emocional i ens provoca trastorns de l’estat d’ànim amb simptomatologia tant física com psíquica. Ens n’alerten els signes d’afectació vital com la manca de concentració, la pèrdua de la son, la tristor, etc. Les persones que han estat exposades a aquests esdeveniments traumàtics poden desenvolupar respostes emotives, un procés psicològic que ens enfronta amb nosaltres mateixos, raó per la qual poder-les reconèixer i fer-les nostres ens pot ajudar a superar-les. Quan la sensació d’incredulitat s’esvaeix apareix la ràbia, la por, la impotència…, que encara que pugui semblar contradictori, són factors de protecció i, per tant, es fa necessari poder expressar i elaborar aquestes emocions en tots aquells contextos que ho permetin.

Així, cal activar processos d’acompanyament per facilitar espais oberts d’escolta i expressió que ens permetin superar l’angoixa, la por, el dolor… i substituir aquestes emocions per d’altres que ens facilitin tirar endavant.

En funció de les seves necessitats, els centres poden crear espais de proximitat per parlar i escoltar de manera assertiva i amb empatia realista, de manera que puguem compartir i reparar la nostra seguretat afectiva.

També volem informar les persones i centres afectats que, mitjançant les Seccions de Prevenció de Riscos de cada Servei Territorial i les seves tècniques en riscos psicosocials, el Departament d’Ensenyament pot oferir-los assistència si així se sol·licita.

USTEC-STEs (IAC) volem fer-vos costat en tot allò que pugueu necessitar. Podeu comptar amb els nostres delegats i delegades de salut de cada zona i amb els delegats que fan acció sindical i visiten el vostre centre. Per a qualsevol dubte podeu escriure a salut@sindicat.net o adreçar-vos a les diferents seus del territori.

USTEC·STEs donem suport a totes les persones que van viure aquestes actuacions tan impactants, a les que van patir danys físics a les seves escoles o instituts i a les que pateixen danys psicològics a causa dels fets traumàtics del diumenge 1 d’octubre.

 

 

 

Articles del 28 d'abril, Dia Internacional de la Salut Laboral 

 

Invertir en prevenció és la clau de l'èxit 

Aquest article vol aportar una perspectiva sobre alguns aspectes de la nostra feina que sovint oblidem. En el comunicat de la 12a reunió del Comitè Mixt OIT/UNESCO d'experts sobre l'aplicació de les Recomanacions relatives al personal docent, presentades al Fòrum Mundial sobre l'Educació del 2015, es considera important destacar, entre altres, que la tendència a desvaloritzar la tasca dels treballadors/es de l'ensenyament a tots els nivells té repercursions en la seva seguretat i salut i particularment en el seu benestar psicològic (esgotament) i seguretat física. Ara bé, de moment ens centrarem en l'afirmació que la tendència a la desvalorització és global.

En tant que salut laboral, i fent referència als riscos psicosocials de la nostra feina, sembla que tendim a centrar-nos en els factors del dia a dia, és a dir, els de l'alumnat i el personal que intervé en la nostra petita comunitat educativa, o sigui el nostre centre de treball. L'afirmació anterior ens hauria d'obligar a alçar la vista i mirar més enllà per abastar la immensa organització de la qual formem part: som totes i tots peces clau del Departament d'Ensenyament. Sense la nostra tasca no es podria tirar endavant cap centre educatiu. I finalment compartim un valor essencial: l'ensenyament és un dret universal. Si observem amb atenció el nostre entorn, ens adonarem que moltes de les mancances, les dificultats i les preocupacions amb què ens trobem són compartides amb la majoria dels treballadors i treballadores d'Ensenyament, però també ho són les ganes d'avançar i empènyer el projecte pedagògic en què ens impliquem, tot i els entrebancs. I tot això malgrat la percepció real d'aquesta desvalorització de la nostra tasca.

Els canvis constants en la feina acaben alterant el nostre benestar psicòlogic i ens porten fàcilment a la fatiga. Sota el paraigües dels riscos psicosocials, podem esmentar alguns factors que han anat modelant la nostra situació actual:

  • Noves demandes sumades a les anteriors: MAI no s’han suprimit demandes de l'organització, sinó que sempre se n’hi han afegit.
  • L'esgotament per voler abastar tota la complexitat de l'alumnat i les famílies, essencialment en un moment en què estem assumint tasques que no ens pertocarien. Som un col·lectiu sensible als moments difícils que viu el nostre alumnat.
  • La poca inversió en formació: per exemple, a l'Ordre ENS/303/2015, de 21 de setembre, sobre el reconeixement de la innovació pedagògica o bones pràctiques, només s’hi parla de projectes, pràctiques del professorat o del centre i programes d'innovació que hagi promogut el Departament d'Ensenyament. Es veu que tot plegat ens ha de portar a l'excel.lència, però ni en aquesta Ordre ni en altres documents relatius a la innovació ens detallen les condicions en què seria desitjable que es portés a terme aquesta recerca contínua de “millora del sistema educatiu”, ni tan sols el pressupost en formació. La realitat és que estem fent formació interna perquè no s'inverteixen diners en programes de formació ni en formadors/es. Un fet que s’ha plantejat al Departament en diverses ocasions i la resposta ha estat sempre que no s'augmentarà el pressupost, tot i que previsiblement, la capacitat de formació interna en algun moment s'esgotarà.
  • La poca escolta del Departament com a organització. Un altre exemple: el clam de tots els centres pel que fa a l'atenció directa a l'alumnat és difícil de menystenir. El retard en les substitucions i la configuració actual de les plantilles generen dinàmiques d'estrès en el nostre col·lectiu, no només perquè s'han de cobrir totes les aules deixant de banda reforços, desdoblaments i altres organitzacions internes (recordem: en pro de la qualitat de l'ensenyament que se'ns exigeix); sinò per què l'alumnat també ho acusa.
  • El poc valor que és dóna a tot plegat. Ens hem estat pensant, organitzant, elaborant un projecte, estirant tant com podem els recursos, i queda tot aturat durant 2 setmanes perquè hi ha una baixa i no s'ha nomenat cap substitut/a. Era, doncs, tan important innovar? Eren importants les bones pràctiques? Amb aquestes incoherències, l
  • 'organització/Departament d'Ensenyament en surt afeblida. De la mateixa manera que la justificació per no substituir des del primer dia és la crisi, el Departament utilitza la mateixa excusa per descomptar-nos part del nostre sou quan estem malalts. Realment els preocupa tant poc la nostra salut? Saben que les persones anem a treballar malaltes? Pensen que la crisi no ens afecta o que no afecta al nostre entorn proper?
  • Sabem coses. Parlem d'una: bona part de les plantilles, especialment en alguns Serveis Territorials, ja tenen una edat. Com s'actua per a preservar la salut de les persones? Com tractarem els problemes musculoesquelètics que a causa de l’edat es van agreujant? Hi ha alguna previsió que permeti assegurar que la nostra salut no empitjorarà per raó de la feina?
  • L'organització dels centres de treball, emparada per la legislació vigent que ha augmentat el poder de decisió en les diferents estructures jeràrquiques, juntament amb la indefensió davant algunes actuacions de les persones que poden exercir aquest poder, fan que els casos de conflictes interpersonals i d'assetjament laboral augmentin. Preventivament s'actua poc, la incidència de l'organització en sí pel que fa a aquests temes és gairebé inexistent. Quan el mal ja està fet i té conseqüències en la nostra salut tenim al nostre abast un protocol d'assetjament laboral que pot ajudar en aquestes situacions. La inseguretat respecte al lloc de treball ha augmentat, no oblidem que aquest també és un factor de risc psicosocial.

I tanmateix devem ser gent optimista, sempre acabem trobant la manera de tirar endavant, cada curs és ben nou i per estrenar, encetem projectes o gaudim dels que ja estan engegats, compartim amb l'alumnat noves experiències i molts sabers. També som gent intel·ligent i som conscients que tot aquest esforç té un preu, el paguem amb les nostres preocupacions per no arribar a tot arreu on voldríem, amb la frustració de no tenir recursos per arribar-hi, amb el desgast de les demandes mai escoltades.

Si parlem dels riscos psicosocials associats al moment actual, ens podríem preguntar: com hem arribat fins aquí? Ha estat una pluja fina i constant: no tenim a l'abast una política educativa coherent (canvis constants en la legislació, interessos econòmics abans que socials,...), perquè patim una manca de formació continuada adaptada als canvis socials, perquè ens apliquen mesures laborals poc adequades (augment de la càrrega de treball, …...), i unes quantes coses més. També se'ns ha instal.lat en el sistema de pensament una excusa recurrent, que és ni més ni menys que la crisi econòmica, quan la crisi, si de cas, hauria de servir per prioritzar allò que realment és important. Potser la nostra salut no ho és? No oblidem que el dret a la salut és un dels drets fonamentals en el treball.

Davant d'aquest desori, quines eines tenim els treballadors/es de l'ensenyament?

L'actitud preventiva és la que garanteix el “jo guanyo-tu guanyes”. Cal que ho tinguem clar a tots els nivells, des de la Direcció General fins al darrer/a treballador/a que ha obtingut un contracte. No demanem altra cosa que caminar en la mateixa direcció, sense pals a les rodes i amb els objectius clars com a organització, tant pel que fa a la tasca que exercim com a la nostra salut.

En termes de salut laboral estaríem parlant no tan sols de la protecció de la nostra salut sinó de la promoció de la salut. Una organització feble com que la que tenim actualment, que es mira el melic i no vol veure la realitat del dia dia, hauria de fer una anàlisi objectiva i buscar solucions a les diferents problemàtiques que afecten a la seva plantilla. Només quan saps què t'està passant pots buscar una manera d'incidir preventivament de manera efectiva.

Invertim en prevenció, fem que el Departament d'Ensenyament sigui tant saludable com sigui possible, atenent-nos a la definició que en fa la OMS, vigent des de l'any 1948 i que no ha estat mai modificada: “ La Salut és l'estat de complet benestar físic, mental i social, i no sols l'absència d'afeccions o malalties.” Així doncs, tenir salut implica que totes les necessitats fonamentals de les persones estiguin cobertes: afectives, sanitàries, nutricionals, socials i culturals.

USTEC-STEs defensa el diàleg, defensa la negociació col·lectiva. Fer callar i no escoltar les demandes és completament improductiu, no resol els problemes existents i genera desconfiança, alhora que fa disminuir la implicació dels treballadors/es. Creiem que no només no ens estan escoltant sinò que continuen actuant en contra de tota prudència. No encarar, des del Departament d'Ensenyament, les diferents situacions que ja són visibles en el món educatiu, és indigne d'una societat que es considera política i socialment madura. Una mostra del que diem: en la darrera mesa sectorial on es tracten les instruccions d'inici de curs es van dedicar 5 minuts escassos als documents sobre seguretat i salut, el Departament no va admetre cap de les esmenes que vam presentar.

 

 

 

La salut laboral, cada cop menys saludable...

Des del Govern ens diuen que les retallades són inevitables, que Madrid no paga el que ens deu i que, per tant, no poden fer res més que treure diners d’allà on els és més fàcil: d’ una banda, dels pressupostos de sanitat i ensenyament (que són els més grans i per tant dels que es poden obtenir més diners) i, d’altra banda, dels sous dels i les treballadores de l’administració que tenen controlats. El “Gobierno de España” diu que no te cap més remei que retallar perquè Europa ho exigeix. I Europa dóna la culpa als omnipotents  mercats. Però els qui paguem, com sempre, som les persones que vivim (o vivíem ) del nostre treball. L’empitjorament dels serveis públics, i en concret de la sanitat i l’ensenyament , recau sobretot en aquestes persones. Els que viuen de les seves rendes, de les especulacions del mercat o directament de la corrupció que practiquen o de l’explotació dels i les treballadores, no utilitzen els serveis públics o es poden permetre no fer-ho.

L’aplicació de les retallades es tradueix directament en l’empitjorament de les condicions de treball. La salut dels i les treballadores passa de ser un dret a una moneda de canvi. Si vols conservar la feina, no demanis també conservar la salut!!!! O feina sense salut o salut sense feina (cosa bastant difícil). Per tant, no cal que els empresaris o les administracions s’esforcin a millorar les condicions de treball. Al contrari, l’únic que compta és poder estalviar el màxim per pagar els deutes encara que això signifiqui atemptar contra la salut dels i les treballadores. És a dir, renunciem a  la nostra salut perquè ens permetin malviure. D’aquesta manera emmalaltim per culpa del treball , i si ho fem massa seguit, encara ens fan fora,  reforma laboral en mà.

En la docència, les retallades també han significat un important deteriorament de les condicions laborals. Per exemple, s’ha augmentat la jornada laboral: en els últims anys dues hores lectives més, amb el que això suposa d’augment de càrrega de treball (més grups, més alumnes,  més correccions, més preparacions de classes i exàmens, més atenció a pares) que implica molt més de dues hores a la setmana o no s’envien substitucions fins al cap de les dues setmanes, la qual cosa suposa que els alumnes hagin de ser atesos pels altres docents, que així veuen com s’incrementa la seva jornada en més de dues hores lectives, amb l’afegitó que no són els seus alumnes i, per tant, la relació amb ells és més complexa.

El Departament no es cansa de dir que la jornada laboral final de 37,5 hores no s’ha augmentat. Serà que no saben que la feina s’ha de fer igualment? Que si s’ha augmentat la generació de feina i s’han disminuït les hores per dedicar-hi, el professorat s’emporta la feina a casa, fora de les 37,5 hores de jornada, a la nit, durant els caps de setmana? No poden dir que no ho saben, perquè sempre ha estat així. I ara, malgrat tot, els i les docents no deixaran els alumnes sense atenció quan arribin al còmput de les 37,5 hores. I d’això se n’aprofita l’Administració!!!!

Par acabar d’arrodonir tot aquest panorama, es disminueixen els sous, un cop i un altre. Ens roben els diners de la paga extra  es precaritzen els contractes amb substitucions parcials de jornades senceres...

S’estalvia en mesures de seguretat;  no es faciliten els mitjans necessaris a les persones que necessiten un material ergonòmic per treballar (micròfons, cadires...);  no s’apliquen les condicions de treball que permetrien adequar llocs de treball a persones amb problemes de salut;  no s’apliquen les mesures preventives proposades en les avaluacions de riscos...

A tot això cal afegir la indefensió cada cop més gran en què ens trobem quan ens posem malalts i malaltes. A més de trobar-nos malament, ens penalitzen amb descomptes afegits del  nostre  sou,  l’ICAMS (Institut Català d’Avaluacions Mèdiques i Sanitàries), que hauria de vetllar perquè les persones no tornessin a treballar si no estan en condicions, fa exactament el contrari i les retorna a la feina, encara que no estiguin curades. D’aquesta manera, molts treballadors i treballadores es veuen obligats a anar a treballar en males condicions de salut, amb els riscos que això genera, tant a nivell laboral com de salut pública.

Segons les estadístiques, les baixes laborals han disminuït. Conclusions dels nostres polítics: moltes eren falses, els riscos a la feina són menors!!! O be són ineptes, o ho fan veure. És ben clar que les causes d’aquesta disminució són la por dels treballadors i treballadores a quedar-se sense feina o  que els retallin encara més el sou.

 

Un cop més, amb l’excusa de la crisi, ens intenten vendre la idea de l’empitjorament de les condicions laborals com aquell esforç imprescindible que és necessari per “sortir de la crisi”. I això, no només és un atemptat als drets de salut dels treballadors i treballadores, sinó que també és mentida. Qualsevol estudi sobre salut laboral mostra que si les persones treballen en bones condicions, s’aconsegueixen millors resultats, tant en el treball realitzat com en la seva salut i el seu benestar.

La salut laboral és un dret que es va aconseguir legislar, com tants d’altres, amb la lluita de molts treballadors i treballadores. Quedava encara molt camí per fer, però anàvem avançant, a poc a poc. Ara, no solament ens hem aturat sinó que hem tornat a condicions laborals de fa trenta anys. No  podem renunciar a la nostra salut i hem de continuar exigint un lloc de treball amb unes condicions laborals que no la perjudiquin.